Sigo igual

Pero es que no entiendo a la gente.

El cor al vent

Ja, ja sé que aquest post ve amb retard, però más vale tarde que nunca.

La setmana passada va ser la Diada. Per primera vegada en la meva vida vaig anar a Barcelona al Fossar de les Moreres en tan senyalada data. Des de Laietana fins allà, tot el carrer Princesa i part del Born estava plagat de pintades. He de dir que moltes d'elles n'eren de les que jo no en comparteixo l'opinió. Sempre he dit que quelcom que fem, ho hem de fer sense violència. Als 'graffiti', per dir-ho així, s'animava a la lluita armada.
Pensava que Terra Lliure s'havia dissolt!

Amb tot, quan vam arribar al Fossar i veure les senyeres per tot arreu, l'esperit independentista que hi ha al cor de tot català, va sortir bullint més que mai.
No puc obviar el fet que van haver esdeveniments que no tolero, com la crema de banderes espanyoles i de fotos dels reis -ja ho he dit prous vegades, jo sóc republicà joancarlista.

Val a dir que l'escena, el dia, tot acompanyava a la felicitat. Amb el gallegu ens vam fer una foto amb ambdues banderes estelades, la meva i la seva, de dos vianants participants de l'encontre.
I, per primera vegada, vaig lluir una estelada al meu pit. Vaig comprar un parell de xapes a uns sharps que hi havia a la plaça i me la vaig enganxar al pit. Aquell dia m'havia posat una samarreta que vaig fer l'any passat en honor a Björk. I què? Doncs que fa referència a la cançó "Declare Independence" del seu darrer àlbum i on, un dels motius, és la silueta de la Pica d'Estats, doncs la cançó ens insta a anar a la muntanya més alta del nostre país i plantar la nostra bandera.

A casa sempre m'han dit que sóc el catalanista de la família. Els que heu estat per aquí tot sovint i amb anterioritat, ja sabeu que, quan dic catalanista, em refereixo al sentit estricte que la RAE dóna al mot. És a dir, qui estima i aprecia la cultura catalana. No he estat mai nacionalista, doncs penso que el nacionalisme és el pitjor dels fundamentalismes. Potser el meu diàleg pot semblar que ho sigui, però tot és dit des del respecte. A més, defenso quasi totes les causes (i dic quasi doncs n'hi ha que trepitgen les llibertats d'altres).

Ahir vam decidir moltes coses sobre política mentres preníem salmorejo. Al cap i a la fi, amb vermut tot entra millor.

Títol extret de 'Al vent' de Raimon

Against the wall

I'm still in Madrid. Aún estoy en Madrid. Encara sóc a Madrid.

Pero ya mañana volvemos a Tarragona (y a Barcelona, claro está).

¿Cómo se define la amistad? Me lo pregunto a veces y no sé qué responderme a mí mismo. Y, ¿cuánto dura? Porque, ¿puede uno decir hasta aquí, up to here I care about you? Jo no ho crec.

Estos días en Madrid --queporciertomencantaylagentesmuymaja-- he visto amigos que hacía tiempo (que) no veía. Gente con la que había perdido el contacto a penas por algún correo electrónico aquí y allí. Pero también gente que conozco poco y que quiero conocer más. Y gente que quiero mucho y que he seguido queriendo aún con las horas.

Nunca he sido un buen quitter. Mentira. Dejé de fumar, dejé dos carreras, dejé muchas cosas e incluso he dejado a gente -las menos, todo sea dicho. Pero no he dejado de querer. A veces me aburro o we grow appart, because time and distance makes it difficult. Però no he deixat d'estimar.

Fue mi cumple y me gustó estar aquí. La gente importante me felicitó y algunos se olvidaron o lo hicieron al día siguiente o a través de un soporte que no me gusta. No me importa, nunca he sido mucho de cumples, la verdad. Pero han habido dos personas importantes que no me han felicitado. Ella no me molesta, por alguna razón. Pero él... me duele en toda el alma. Se lo he dicho, y ha dicho que sorry. Pero eso no ha cambiado nada. Mi corazón ha palpitado unos segundos pero ya está. Si ya lo sé, sóc un imbècil.

¿Cuándo y cómo deja uno de querer?

Por suerte, tengo amigos que me ayudan, que me apoyan, que vigilan lo que como, que me invitan, que me inspiran, que me seducen, que me abrazan, que me dicen qué no ponerme, que saltan en los bares, que sonríen porqué sí, que hablan con acento, que se ponen contentos, que no están cuando debieran, y que etán nerviosos.

Y estás tú. Y la distancia no importa, poque Il y a longtemps que je t'aime.

In my head, this movie's soundtrack and Alanis.

I'm like the white bunny

Indeed. I am like the rabbit of Alice.

Well, not really. Because what I do have now is time. Oh, well, not now now as I am about to go. The thing is that I still have no Internet at home and it pisses me off. When I am doing random things I keep wanting to check something on the net. I have a long long list of things to check. But when I come here to the library I have no time. Oh well!

Thought, I don't have much to tell. Changes are happening in my life and I am experiencing so much ... what's the word... stress? Well, I guess so.

New projects are happening. I have changed careers and I am very much looking forward starting. It will be a challenge but I will surely overcome it.

Next week fabulous friend is coming, we are going concerts and to spend some time with some other fabulous friend, we are going to Madrid, spending fabulous time with friends and family and coming back to be friends of a friend.

Many things happening and I am excited.

Hope I can manage.

Just wanted to update a bit as I am totally disappeared. But everything is fine.

Speak soon